GRUP DE PROMOCIÓ I DEFENSA DELS DRETS HUMANS I DELS DRETS DELS POBLES - ESGLÉSIA I PAÍS

Informació d'entitats compromoses amb la fe i el país: Grup Sant Jordi de promoció i defensa dels Drets Humans, Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat...

dijous, 13 de juny de 2019

Ressò de l’acte “Memòria i actualitat de Carrasco i Formiguera”

ENTREVISTA A LLUÍS DURAN (ponenent de l'acte)

- EL PUNT AVUI - SOCIETAT GIRONA - 8 juny 2019

- EL PUNT AVUI TV - 08/06/2019 Protagonistes (22.07-22.33) . 00.26.05
L'historiador Lluís Duran ens parla sobre la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, el polític republicà, catalanista i catòlic que va ser afusellat per Franco el 1938. La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat ha recuperat amb una conferència la seva figura. https://www.elpuntavui.tv/video/340637509-08062019-protagonistes-2207-2233.html


INTRODUCCIÓ A L'ACTE DE CARLES ARMENGOL (president de la Lliga)




ALTRES INFORMACIONS




dilluns, 10 de juny de 2019

“Carrasco i Formiguera va dir que es podia ser catòlic i republicà”

Detin­gut per Primo de Rivera, se li va fer un judici a la carta, jus­ta­ment per apli­car-li la màxima repressió política
Franco el va fer afu­se­llar; era un per­so­natge incòmode perquè era catòlic i estava, com el PNB, a l’altre bàndol
La Lliga Espi­ri­tual de la Mare de Déu de Mont­ser­rat ha vol­gut res­ca­tar de l’oblit el polític repu­blicà, cata­la­nista i catòlic Manuel Car­rasco i For­mi­guera, un dels fun­da­dors d’Unió Democràtica de Cata­lu­nya. Fidel repu­blicà, va ser afu­se­llat pel règim de Franco el 1938, però abans havia estat per­se­guit pels anar­quis­tes i comu­nis­tes pel fet de ser catòlic. La Lliga Espi­ri­tual con­si­dera que en un moment polític i social com el que estem vivint és adi­ent recu­pe­rar la memòria d’aquest per­so­natge cab­dal en la història de Cata­lu­nya.

Per què la Lliga creu que avui cal recu­pe­rar la figura de Car­rasco i For­mi­guera?
Car­rasco i For­mi­guera és espe­cial i interes­sant perquè en una època en què als catòlics els cos­tava ser repu­bli­cans, en què l’Església estava una mica tan­cada en si mateixa i en què les estratègies inde­pen­den­tis­tes oscil·laven, en algun cas, en una forma sem­blant al Sinn Féin irlandès, trenca tots els esque­mes i ens diu que es pot ser catòlic i fer­vo­ro­sa­ment repu­blicà, que es pot ser cata­la­nista i inde­pen­den­tista acon­se­guint un entorn favo­ra­ble, i que la Doc­trina Social de l’Església es pot apli­car en la vida econòmica i social de les soci­e­tats democràtiques, fent-ho, com recorda el pare Hilari Raguer, no des d’un par­tit catòlic sinó des d’un par­tit de catòlics, i ente­nent que la plu­ra­li­tat política dels catòlics no només és pos­si­ble sinó que és necessària. Amb aquest mis­satge Car­rasco i Unió Democràtica s’avançaven al que vint o trenta anys després vin­dria a Europa.
La con­ferència que ha fet aquesta set­mana a l’Ate­neu Bar­ce­lonès es titu­lava ‘Els orígens del seu com­promís: Car­rasco i For­mi­guera i la Lliga Espi­ri­tual’.
Car­rasco arriba a la Lliga Espi­ri­tual en un moment molt espe­cial, no només per a la història de Cata­lu­nya sinó per a la història mun­dial. El 1916 s’estava en plena Pri­mera Guerra Mun­dial, començava a ges­tar-se la Revo­lució Russa, hi va haver la gran vaga gene­ral espa­nyola, l’assem­blea de par­la­men­ta­ris, la cam­pa­nya per l’auto­no­mia... Els dos anys que Car­rasco i For­mi­guera va ser secre­tari de la Lliga Espi­ri­tual de la Mare de Déu de Mont­ser­rat van ser un període deci­siu de la història de Cata­lu­nya i la història uni­ver­sal.
La Lliga Espi­ri­tual va néixer sota l’aixo­pluc del bisbe Tor­ras i Bages.
Cal des­ta­car una cosa: de les ins­ti­tu­ci­ons sor­gi­des del cata­la­nisme històric, que al llarg dels temps ha estat seve­ra­ment repri­mit i per­se­guit, a la Lliga Espi­ri­tual de la Mare de Déu de Mont­ser­rat li cor­res­pon la meda­lla de bronze, un mèrit impor­tant. La d’or seria per a l’Orfeó Català i la de plata per al Cen­tre Excur­si­o­nista de Cata­lu­nya. La Lliga Espi­ri­tual neix sota la direcció i ins­pi­ració espi­ri­tual i patriòtica del bisbe Tor­ras a par­tir de la visita espi­ri­tual de la Mare de Déu de Mont­ser­rat. En un moment en què l’Estat espa­nyol vol inci­dir en la forma de creure dels cata­lans, la Lliga rei­vin­dica una Església pro­pera, no una Església de les jerar­quies, sinó una Església que parli als seus cre­ients amb la seva llen­gua...
Quan Car­rasco va ser secre­tari de la Lliga es va fer càrrec d’esde­ve­ni­ments impor­tants com els actes de la mort del bisbe Tor­ras i la divul­gació del Congrés Litúrgic de Mont­ser­rat (1915), que havia donat molta importància a l’ús de la llen­gua ver­na­cle en les cele­bra­ci­ons.
Aquell congrés va ser molt impor­tant perquè cal tenir en compte que fins ales­ho­res la llen­gua d’ús litúrgic era el llatí. La Lliga va intro­duir en els cants, en els salms, en deter­mi­na­des ora­ci­ons, la llen­gua cata­lana; cosa que, per cert, va pro­vo­car un inci­dent impor­tant amb el Bis­bat de Bar­ce­lona. Però tan impor­tant com apro­par-se al cre­ient en una llen­gua que enten­gui, també era impor­tant dig­ni­fi­car la litúrgia i dig­ni­fi­car la vida par­ro­quial. I a aques­tes tres coses a casa nos­tra se’ls va donar un impuls impor­tant durant l’estada de Car­rasco a la Lliga Espi­ri­tual.
També es va encar­re­gar de la inau­gu­ració del Rosari Monu­men­tal...
El Rosari Monu­men­tal són tots els mis­te­ris que hi ha camí de la cova, a Mont­ser­rat. Quan Car­rasco era secre­tari de la Lliga la junta va cul­mi­nar el con­junt. I va cul­mi­nar-lo en un sen­tit al·legòric i simbòlic fona­men­tal perquè li va cor­res­pon­dre fer el mis­teri de la Resur­recció de Jesu­crist. En un text molt bonic de Prat de la Riba s’asso­cia la idea de resur­recció de Jesu­crist amb la idea de resur­recció de Cata­lu­nya, que no deixa de ser el mateix plan­te­ja­ment que l’Aberri Eguna del Par­tit Naci­o­na­lista Basc: amb Jesús res­sus­ci­ten les pàtries. Aquest és el mis­satge de la Lliga Espi­ri­tual en la cul­mi­nació del Rosari Monu­men­tal i l’últim mis­teri.
Amb l’ajuda d’alguns intel·lec­tu­als, Car­rasco va voler que la Lliga no es limités a ser una asso­ci­ació “pie­tosa”, sinó que fos una enti­tat catòlica i cata­la­nista.
Ale­xan­dre Galí explica molt bé aquest canvi de para­digma: el d’una enti­tat dels anys deu del segle XX que es plan­teja pas­sar de ser només una enti­tat pie­tosa (que resa el rosari, que assaja els cants, que té una missa set­ma­nal, que recorda els morts de l’11 de setem­bre, que va a fer les visi­tes ritu­als) a –sense dei­xar de ser pie­tosa– començar a dia­lo­gar com a catòlics i cata­la­nis­tes amb la resta de la soci­e­tat cata­lana. Aquest canvi, que ve a dir que els catòlics cata­la­nis­tes tenen un mis­satge per al con­junt del país, es dona durant el període de la junta a la qual per­ta­nyia Car­rasco i és el que ell voldrà expli­car a la soci­e­tat a par­tir de l’any 1932.
Va topar amb l’opo­sició de l’Estat.
Sem­pre. Ja l’any 1917 hi va haver un con­flicte amb el bisbe Reig, que recorda molt el que pas­sa­ria anys després amb el bisbe Mar­celo González. Per dir-ho d’una manera: es va tro­bar un bisbe de Bar­ce­lona que anava a fer car­rera, que volia dir tenir a l’Espa­nya d’Alfons XIII el beneplàcit de la monar­quia i de les clas­ses domi­nants. La Lliga, amb les deman­des que li va fer en relació amb la llen­gua, hi va topar de front. Va ser un con­flicte de cre­ients cris­ti­ans con­tra la jerar­quia catòlica, cosa que, en aque­lla època, va ser molt res­se­nya­ble, molt impor­tant.
La Lliga Espi­ri­tual va fer una assem­blea amb el títol ‘L’afir­mació cris­ti­ana i el pro­blema de Cata­lu­nya’, i Car­rasco va ser qui va lle­gir les con­clu­si­ons. Aquí començaria la seva car­rera política.
L’assem­blea va coin­ci­dir amb la cam­pa­nya per l’auto­no­mia de Cata­lu­nya a la fi de la Pri­mera Guerra Mun­dial. Des de Cata­lu­nya es va creure que amb la fi dels impe­ris cen­trals era el moment de recu­pe­rar poder polític després d’haver tin­gut l’experiència de la Man­co­mu­ni­tat. La Lliga Espi­ri­tual va creure que els catòlics tenien alguna cosa a dir en el futur del seu país i van fer l’assem­blea. Es van reu­nir al matí a la Mercè, al cos­tat de Capi­ta­nia, i a la tarda, a Santa Anna. A mi em sem­bla que mol­tes de les con­clu­si­ons que va lle­gir Car­rasco eren les seves pròpies idees. Una, que la pàtria dels cata­lans és Cata­lu­nya; una altra, que el cas de Cata­lu­nya s’havia de resol­dre sota l’empara del dret, i la ter­cera, que Cata­lu­nya havia de ser una ciu­tat viva, lliure per desen­vo­lu­par-se com a soci­e­tat moderna, indus­trial...
Donava molta importància al dia a dia..., a l’escola en català, per exem­ple.
Sí. A l’assem­blea també va rei­vin­di­car l’ense­nya­ment en català i el dret de la llen­gua cata­lana dins l’Església, i també la cata­la­nit­zació pública de la ciu­tat de Bar­ce­lona, cosa que després va impul­sar sent ja regi­dor de l’Ajun­ta­ment, pri­mer a les llis­tes de la Lliga Regi­o­na­lista i, després, des de les files d’Acció Cata­lana.
Va estar a la Lliga Regi­o­na­lista però la va anar dei­xant per monàrquica. No tenia un bon con­cepte dels Bor­bons.
Doncs no. Car­rasco era un admi­ra­dor de Prat de la Riba, però la Lliga de l’any 1920 no era la de l’any 1916 o 1917 (Prat de la Riba va morir l’any 1917). La Lliga Regi­o­na­lista als anys vint tenia tot el poder polític a Cata­lu­nya, qua­dres de pri­mer nivell, una edi­to­rial i un diari, però es deba­tia entre dos con­cep­tes: cons­truir Cata­lu­nya, per un cantó, i inter­ve­nir en la vida política espa­nyola, per un altre: cons­truir Cata­lu­nya a par­tir de la Man­co­mu­ni­tat o par­ti­ci­par en la política d’Espa­nya i inten­tar moder­nit­zar la monar­quia. Aquesta dialèctica va frac­tu­rar la Lliga i Car­rasco se’n va allu­nyar perquè era dels par­ti­da­ris de cons­truir Cata­lu­nya i no donar suport a la con­tinuïtat de la dinas­tia borbònica, que va ser pel que va optar la direcció del par­tit.
Va ser detin­gut per Primo de Rivera, però ja havia estat detin­gut per la publi­cació ‘L’Este­vet’, de la qual era l’ànima.
Sí, va anar empal­mant pro­ces­sos... i –això ho hau­ria d’estu­diar algun advo­cat!– s’intu­eix, en les cir­cumstàncies de severa repressió a l’inici de la Dic­ta­dura de Primo de Rivera, que se li fa un judici a la carta, jus­ta­ment per apli­car-li la màxima repressió política i el màxim càstig pos­si­ble, fins a l’extrem que ell, que té un delicte d’opinió, es passa més de la mei­tat de la pena en un cor­rec­ci­o­nal de Bur­gos, amb els pre­sos amb penes més dures. Va ser un càstig a una per­sona que havia fet crítiques molt dures a la monar­quia, a la Lliga Regi­o­na­lista i a l’exèrcit. L’any 1921 ja va veure que les seves idees li podien cos­tar car. El seu és un exem­ple heroic, perquè Car­rasco, que havia estu­diat als jesuïtes, estava pre­des­ti­nat a ser un bon dipu­tat de la Lliga, un bon advo­cat de la Lliga, era un bon pro­fes­si­o­nal i tenia recur­sos..., però va optar, per fide­li­tat al país i a la lec­tura que feia de l’Evan­geli, per una via que el va por­tar fins a la mort.
Mai va rene­gar del seu cato­li­cisme.
Sí. La seva con­dició de cre­ient era con­fiar més en l’Evan­geli que en l’Església; no par­lava ni de bis­bes ni de car­de­nals, sinó dels drets dels cre­ients i del poten­cial humanístic i trans­for­ma­dor que té l’Evan­geli. Eren cri­te­ris que fins 30 anys després, amb el Con­cili Vaticà II, no eren freqüents. Va ser un pre­cur­sor d’aque­lla democràcia cris­ti­ana que a par­tir de l’any 1945 cons­tru­eix, amb libe­rals i soci­al­demòcra­tes, l’Europa del benes­tar.
Franco el va afu­se­llar el 1938 a Bur­gos. Com és que no es va poder atu­rar?
La República va tenir acci­ons huma­nitàries però Franco no. Car­rasco era molt incòmode per al règim perquè ell era un catòlic que, com el PNB, estava a l’altre bàndol. No se li va per­do­nar. No se li va per­do­nar estar al lloc con­trari d’on el règim creia que s’havia d’estar i, a més, ell havia estat molt dur amb l’exèrcit i amb els falan­gis­tes, a qui va arri­bar a qua­li­fi­car de micos. El coman­da­ment que comu­ni­cava les penes de mort a Franco, Martínez Fuset, ja havia par­ti­ci­pat en el seu procés l’any 1923.
També havia sigut dur amb la República Espa­nyola, a qui acu­sava d’haver-se vol­gut treure de sobre el pro­blema català.
Ell ente­nia que el que garan­teix la lli­ber­tat i la dig­ni­tat de les per­so­nes i les soci­e­tats és la república. Però la seva república era la cata­lana. Ell, que havia cons­pi­rat amb repu­bli­cans espa­nyols per ender­ro­car la monar­quia els anys 1930-1931, va creure que d’aquesta cama­ra­de­ria en sor­ti­ria un cosa dife­rent del que va ser. Deia que la monar­quia borbònica havia creat Espa­nya i que des­a­pa­re­guda la monar­quia el joc de car­tes can­vi­ava. I no. L’any 1931 Cata­lu­nya va apro­var el seu esta­tut, que, a banda de tenir un sis­tema fede­ral de finançament i bones com­petències reco­nei­xia dues coses: una, que Cata­lu­nya era un estat i que aquest estat seria esta­blert a par­tir del dret a l’auto­de­ter­mi­nació dins de la República Espa­nyola. Aquest va ser el pro­jecte que Car­rasco va defen­sar el 10 de juny de l’any 1932 a les Cons­ti­tu­ents. Es va que­dar sol defen­sant la volun­tat del poble. Per això fins l’any 1936 ell va creure que l’Esta­tut era incons­ti­tu­ci­o­nal, perquè si s’havia esta­blert aquest esta­tut a par­tir de dema­nar l’opinió del poble i aquesta opinió no havia estat res­pec­tada volia dir que no s’havien com­plert per part de la República Espa­nyola les matei­xes nor­mes que la República Espa­nyola havia esta­blert.
És veri­tat que en ser afu­se­llat va morir dient ‘Visca Cata­lu­nya lliure’?
Va tenir temps d’enco­ma­nar-se a Jesu­crist: “Jesús, Jesús, Jesús...” i dir “Visca Cata­lu­nya lliure!”, i caure aba­tut per les bales. Amb dig­ni­tat.

El catalanisme


Doctor en història contemporània, Lluís Duran està especialitzat en història del catalanisme. Ha estudiat l’organització juvenil Palestra (Organització Nacional de la Joventut Catalana 1930-1938) i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC), fundada el 1898. És membre de la junta d’Òmnium Cultural, del consell de redacció de la ‘Revista de Catalunya’ i de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Ha publicat ‘Breu història del catalanisme’ i ‘Història del catalanisme’ (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), i ara està acabant la biografia política de Carrasco i Formiguera, del qual ha parlat aquesta setmana amb el monjo Hilari Raguer a l’Ateneu Barcelonès.

Lluís Duran parla sobre Carrasco i Formiguera (El Punt Avui TV)

El Punt Avui Televisió


08/06/2019 Protagonistes (22.07-22.33)

00.26.05
L'historiador Lluís Duran ens parla sobre la figura de Manuel Carrasco i Formiguera, el polític republicà, catalanista i catòlic que va ser afusellat per Franco el 1938. La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat ha recuperat amb una conferència la seva figura.

Anar al programa: clicar aquí.

https://www.elpuntavui.tv/video/340637509.html

dimecres, 22 de maig de 2019

TEMPS D’ESPERA I D’ESPERANÇA

Document del Grup de Seglars i Rectors del Dissabte (València) de 18.05.2019, sobre el moment polític.
Els membres del Grup de Seglars i Rectors del Dissabte vam expressar el nostre punt de vista al voltant de les eleccions del darrer 28 d’abril, posant la mirada en l’evangeli de Jesús i en els sectors de la població que sofreixen les conseqüències del sistema econòmic neoliberal. Els resultats de les eleccions ofereixen motius d’esperança, si el futur govern dóna resposta als reptes que ens depara la realitat. Per a nosaltres són els següents:
Les dinàmiques d’aquest sistema estan creant unes desigualtats socials i una concentració de la riquesa com més va més accentuades, profundes i ràpides. Les conseqüències són evidents: desocupació del jovent, precarietat del mercat del treball i depauperació de grans sectors de la població.

El futur govern ha de prioritzar polítiques actives de foment de l’ocupació i a favor de la igualtat, i també mesures fiscals justes per tal de redistribuir en suport de les persones que es troben en pitjors condicions i oportunitats.

El fenomen de les massives migracions és una altra conseqüència directa d’aquest sistema productiu (l’objectiu del qual és obtenir el màxim benefici econòmic en el menor temps) i de l’agressió al medi ambient.

El repte que tenen la societat occidental i els seus governs és el de cooperar amb els països emissors de migració i no explotar-los, per tal que aquesta no siga una necessitat desesperada per a viure. Mentrestant cal que el discurs públic sobre immigració i persones refugiades siga positiu i humanitari. Les qui immigren enriqueixen les societats acollidores amb els seus valors i treballs.

Vivim en una societat complexa i travada per l’immens poder de les multinacionals. Ens cal dignificar la política, posar-la al servei de la ciutadania i evitar la manipulació produïda per la demagògia dels poders fàctics i de la “llei del més fort”.

El govern respondrà a aquestes demandes si s’allibera de la corrupció i de les mentides.

La riquesa d’una societat rau en els béns públics que la conformen: educació, sanitat, habitatge i serveis socials.

És un repte del nou govern conservar-los, millorar-los i evitar llur mercantilització.

La nostra societat és plural en cultura, llengües, orientacions sexuals i opcions vitals i de creença. Lluny de dificultar la convivència, aquesta pluralitat l’enriqueix i hi aporta nous valors i horitzons.

És responsabilitat del govern construir i difondre una societat inclusiva i promoure una ètica en consonància amb els drets humans.

La configuració de l’Estat espanyol està composta, de fet, per diverses nacions, l’existència de les quals és anterior a l’Estat modern actual. La Transició del 78, entrebancada per moltes pressions, no va poder resoldre les demandes nacionals. No volem ser gent captiva de les fatalitats històriques i de la llei de la força.

El govern té el repte ineludible de facilitar el dret democràtic a l’autodeterminació mitjançant el diàleg i la negociació política.

En la societat actual estan ressorgint postures fonamentalistes que instrumentalitzen i manipulen les confessions religioses per tal de consolidar ideologies conservadores i excloents.

Atesa la reivindicació social d’un estat aconfessional i laic, els governs han de fomentar una cultura que potencie la igualtat i l’autonomia de la societat civil i la independència institucional, tot alliberant la política pública d’actes o manifestacions confessionals.

L’estil de vida occidental, compulsiu en el consumisme i balafiador dels recursos energètics, ens aboca a la destrucció del medi físic que sustenta la vida, en alguns casos de forma irreparable. A partir d’ara, en l’agenda internacional s’ha de tenir en compte els éssers humans refugiats a causa del canvi climàtic.

És urgent, doncs, que les classes polítiques dirigents fomenten la consciència i els comportaments ecològics i sostenibles, i propugnen un estil de vida solidari amb la natura, els pobles empobrits i les futures generacions. 

La llei de la força ens embruteix, ens deprava i condiciona la percepció de les altres persones com a enemigues. La humanitat donarà un canvi qualitatiu que millorarà substancialment la vida i la consciència humana quan aprenga i practique el diàleg i la noviolència en la resolució dels conflictes.

És fonamental que els governs treballen per reduir el quantiós pressupost militar, fomentar la cultura de la pau i promoure polítiques socials.

Mai com ara vivim en un món interconnectat, de tal forma que el que passa enllà, té repercussions ençà. Som una única família i ens afecta positivament o negativa qualsevol esdeveniment arreu del món. No podem apropar-nos a l’ansiada pau mundial sense una justícia global i una redistribució de la riquesa.

És un imperatiu ètic per als governs estatals i europeus promoure una regulació dels moviments de capital, fixar una taxa a les grans transaccions financeres, suprimir els paradisos fiscals i projectar una política fiscal mundial que frene la concentració de capital i poder.

Som molts els ciutadans i les ciutadanes que volem i estem disposats a col·laborar en la construcció d’una societat solidària i lliure, justa i pacífica, igualitària i de germanor universal. Cal que el govern i la classe política impulsen la nova societat i no deceben les expectatives generades, per tal que l’espera esdevinga esperança.

Maig de 2019

Grup de Seglars i Rectors del Dissabte

diumenge, 5 de maig de 2019

Carles Armengol guanya el XXIX premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic


(Escola Pia) El XXIXè premi Joan Profitós d’Assaig Pedagògic, que convoquen la Fundació Joan Profitós i la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC), s’ha atorgat aquest dijous a l’obra 'Canviar el consum per canviar la vida. Una proposta educativa i de conversió ecològica', de Carles Armengol. L’estudi, redactat des d’una perspectiva humanista seguint els criteris contemporanis dels ensenyaments socials de l’Església, vol ser una interpel·lació directa als educadors en un tema d’actualitat. L’autor afirma que, davant la rellevància que el consum té avui en moltes esferes de la vida, cal donar-li atenció també des d’un punt de vista educatiu. Esbossa una pedagogia del consum i els estils de vida en aquesta obra.
L’autor, mestre, educador social i pedagog, és actualment responsable d’anàlisi i relació amb les confessions religioses de la direcció general d’Afers Religiosos de la Generalitat. Ha treballat en diverses fundacions socials i educatives (Pere Tarrés, Escola Cristiana…) I desenvolupa una intensa activitat cívica des de diferents entitats com la Fundació d’Escoles Parroquials de Barcelona, el Grup Sant Jordi de Drets humans, Fundació Quatre Vents per a la petita infància, Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat… Escriu a El Matí Digital i col·labora amb altres mitjans.

Acte 'Memòria i actualitat de Carrasco i Formiguera' (4.6.2019)


Carrasco i Formiguera: un referent pels nostres dies

Manuel Carrasco i Formiguera (Barcelona 1890 – Burgos 1938) resumeix en la seva figura una Catalunya que encara ha de trobar el seu lloc. Catòlic practicant, republicà convençut i nacionalista insubornable, fou víctima de la violència de la Guerra Civil per partida doble. Capturat a bord del mercant Galdames amb el qual fugia d’una Barcelona on se’l perseguia, caigué en mans del règim de Burgos que uns quants mesos després l'afusellaria, previ judici-farsa i malgrat totes les intervencions al seu favor, fins i tot internacionals.

Era però la conclusió d’una vida riquíssima, en què va sembrar moltes llavors que avui poden donar els seus millors fruits. En efecte, de la seva acció durant la República, com a conseller del Govern de la Generalitat, com a dirigent d’Acció Catalana i d’Unió Democràtica després i com a col·laborador reconegut de El Matí El Temps se’n desprèn un pensament, basat en una triple fidelitat (a la República, al país i a l’Església) que cal reivindicar i difondre, ja que ens ofereix claus per al moment actual. També cal recordar el seu paper durant la guerra, en que destacà per les seves operacions de salvament de persones i béns i pels vincles que establí amb el poble i el govern d’Euskadi.

És amb aquesta intenció que la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, juntament amb la Secció d’Història de l’Ateneu Barcelonès, us proposem una jornada amb dues conferències d’especialistes sobre Carrasco i Formiguera: una sobre els orígens del seu compromís, Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual, a càrrec de Lluís Duran; i una segona sobre la seva actualitat, Perquè ens cal fer memòria de Carrasco i Formiguera, a càrrec de Hilari Raguer.

 "Carrasco i Formiguera és una figura massa silenciada"