Un centenar de cristians demanen “un sàbat per la terra”

 

Per Catalunya Religió. Dij, 01/10/2020

(CR) Cant, silenci, meditació, pregària i horitzó compartit. Un centenar de cristians de diferents confessions han demanat aquest dimecres al vespre “el coratge de celebrar un sàbat per al nostre planeta”. Des de la Parròquia de la Mare de Déu de Betlem, a Barcelona, cristians catòlics, ortodoxos i protestants s’han compromès a fer realitat un Jubileu per la Terra.

Han presidit l’acte Salvador Villar, com a representant del Consell Evangèlic de Catalunya, la pastora Noemí Cortés de l’Església Evangèlica de Gràcia, Carme Llasat del Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia, Montserrat Puigdellívol, directora del Secretariat diocesà d’ecumenisme de l’Arquebisbat de Barcelona, Alfons Garcia, sacerdot de l’Església Ortodoxa Catòlica Apostòlica Antioquena d’Espanya i Josep Moya, sacerdot de la Parròquia de la Mare de Déu de l’Església Ortodoxa del Patriarcat de Sèrbia.

En aquesta celebració ecumènica, els presents han confessat un estil de vida que “empeny el planeta més enllà dels seus límits” i que no respecta “el Sàbat per la Terra”. I amb criteris d’equitat i justícia, han expressat una crida col·lectiva a “fer una pausa”. És a dir, una treva ecològica i social a favor de la creació i, alhora, dels col·lectius més vulnerables que “es veuen obligats a fugir a la recerca de seguretat”.

Per una forma de vida justa i sostenible

La vicepresidenta de Justícia i Pau, i coordinadora de la Xarxa de parròquies ecosolidàries, Maria Bargalló, ha conduit la celebració, que s’ha pogut seguir pel canal de Youtube de la parròquia de Betlem. “Sana les nostres vides perquè siguem protectors del món i no depredadors, perquè sembrem bellesa i no contaminació i destrucció”, ha estat una de les pregàries que s’han fet. 

Durant la celebració s’ha recordat que la crisi climàtica i la crisi social s’han d’abordar de forma conjunta, en línia del que defensa el papa Francesc amb el seu pontificat. “Infon en els nostres cors la força que ens alliberi de les demandes de producció i de consum, i que ens obri la porta a una forma de vida justa i sostenible”. La convocatòria s’emmarca en el Temps de la Creació, en què es convida a tots els cristians a unir‐se per pregar i actuar plegats al voltant d’un propòsit comú: aprofundir la seva relació amb Déu, la resta de la humanitat i la creació.

Podeu recuperar la celebració ecumènica pel Jubileu per la Terra, clicant aquí.

Les peticions d’indult, signe del temps?

Per Bernabé Dalmau. Dg, 13/09/2020. Publicat a Catalunya Religió

Centre Penitenciari de Lledoners

(Bernabé Dalmau, monjo de Montserrat) Un bisbe em demana que doni a conèixer les reflexions que, d’una manera informal, he intercanviat amb ell a peu dret. La meva reacció ha estat espontàniament la d’Elisabet davant la Mare de Déu: “Qui sóc jo perquè...?”. Però també em sap greu “desobeir” la petició d’una persona que parla sincerament i que té, com poques, una visió molt completa de l’Església de casa nostra.

Tot ha vingut de les informacions que aquestes setmanes van caient d’institucions i de personalitats que promouen una llei d’amnistia o demanen indult per a coneguts presos polítics catalans. Li he comentat que actualment és més general el coneixement de la distinció entre indult i amnistia, però que no ho era tant quan sobre aquests conceptes vaig escriure un article a Serra d’Or el llunyà 1974. M’hi feia ressò d’unes paraules de Pau VI en vigílies de l’imminent Any Sant: “Un desig –escrivia el Papa–: que les legítimes autoritats dels països estudiïn si és possible de concedir, d’acord amb la prudència de cadascú, un indult, com un testimoniatge de clemència   i d’equitat, especialment per als presos que han donat proves suficients de rehabilitació moral i cívica i són víctimes d’aldarulls polítics i socials tan greus que no es puguin considerar plenament responsables d’aquestes situacions”. Els nostres aldarulls polítics i socials tot el món va veure d’on venien l’1 d’octubre de 2017. A partir d’aleshores, patim encara més les fragilitats de la democràcia i de l’actual estat de dret.

Jo deia al bisbe –hi ha prou franquesa per fer-ho– que molt sovint la gent es queixa que l’Església arriba sempre amb retard, i a vegades malament. Que aquesta sensibilitat que està naixent per demanar indults, o millor amnistia, em començava a sonar a “signe del temps”; no volia que mai més ningú hagués d’escriure “On són els bisbes?”. I que la paràbola del bon samarità i els retrets que el diumenge de Crist Rei sentirem a la litúrgia sobre “era a la presó i no vinguéreu a veure’m” superaven els límits territorials de qualsevol jurisdicció eclesial.

Sabem que molts dels qui fa tres anys –si es vol, discutiblement, perquè tot compromís polític admet varietat de parers– emprengueren una consulta popular són catòlics practicants o s’han mogut en activitats d’Església. Per tant, durant aquell temps van sentir predicar el Jubileu de la misericòrdia, virtut que, un cop acabat l’Any jubilar, continua perenne com un dels eixos essencials de l’Evangeli.

És per tot això que comprenc que, si un bisbe comparteix amb mi el desig que l’Església de casa nostra no esdevingui irrellevant, no sols m’hagi escoltat sinó que m’hagi invitat a mostrar aquest parer.

Hilari Raguer, monjo, historiador, biblista i independentista

 

Per Josep-Miquel Bausset. Dijous, 01/10/2020. Publicat a CATALUNYA RELIGIÓ

Ha mort el pare Hilari Raguer, monjo de Montserrat, un home bo i amb una fina ironia i un reconegut especialista de la guerra civil.

Nascut a Madrid l’11 d’agost de 1928, perquè el seu pare hi va anar a treballar, al poc temps ja vingué a Catalunya. El pare Hilari va estudiar a l’escola Blanquerna de Barcelona, mixta i molt avançada per a aquell temps, que, com ell reconeixia anys més tard, “em va marcar profundament”. 

Va estudiar Dret en “una universitat militaritzada” i va pertànyer al grup antifranquista “Torras i Bages”. Va entrar a Montserrat el 1954, va fer la professió simple un any després i la solemne el 1958 i va ser ordenat prevere el 1960. Per la seva trajectòria com a historiador, amb llibres sobre Carrasco i Formigera, el general Batet o la UDC, va rebre la Creu de Sant Jordi el 2014 i la Medalla d’Or de la Universitat de Barcelona el 2016. 

Amb el seu llibre Ser independentista no és cap pecat, el pare Hilari exposava la seva visió d’una Catalunya independent. Com deia, “en general la societat catalana ha estat independentista des del 12 de setembre de 1714”  i com afirmava després de l’octubre de 2017, “la novetat del procés són dues coses: primera, que hem perdut la por de dir que som independentistes, i segona és que ho veiem factible”. Com manifestava el pare Hilari, “una Catalunya independent no agrada al Vaticà, però hi negociaran”, de la mateixa manera que el Vaticà va negociar amb els polítics dels països sud-americans que s’independitzaren de l’estat espanyol. El pare Hilari tenia la confiança “que en un termini més aviat curt, Catalunya serà independent”, cosa que no ha pogut veure. 

Republicà i independentista, el pare Hilari deia que el general Franco va ser “el personatge més funest de la història”, ja que va allargar la guerra civil innecessàriament, amb l’únic objectiu d’esclafar per complet l’exèrcit republicà. 

A més del seu llibre, La independència no és cap pecat i els que va escriure sobre Carrasco i Formiguera, el general Batet o la UDC, el P. Hilari és autor també d’altres obres com La independència ja ha començat, Tres catalanes de la tercera España, La pólvora o el incienso, Para comprender y vivir los salmos, Réquiem por la cristiandad o Lectio Divina. 

Crític amb la Conferència Episcopal Española, el pare Hilari deia que molts dels bisbes espanyols, “fins fa poc eren a més d’espanyols, franquistes” i per això li dolia que la CEE no hagués demanat perdó per seu recolzament a la dictadura de Franco.

El pare Hilari va decidir fer-se monjo “a la presó de Montjuïc, sota un procés sumaríssim”. Com deia el pare Hilari, “parlar de Montserrat és parlar de la història contemporània de Catalunya”. Pel que fa a la seva entrada a Montserrat, el P. Hilari deia: “A mi em va agradar des de l’inici la vida monàstica. A més, personalment, per a mi estar a Montserrat té un component cultural i nacional importantíssim. És un símbol de país”. Amb humilitat reconeixia que “els monjos no som àngels, som persones que necessitem més coses que la vida monàstica i Montserrat ens ho ofereix. Música, cultura, pensament, comunitat”.

Interessat per la conservació del planeta, el pare Hilari reconeixia, amb pesimisme, que “en la lluita contra el canvi climàtic no s’hi ha fracassat, simplement perquè no ens hi hem posat mai. Si no funciona ni les Nacions Unides... que havien de garantir la pau”. 

D’una gran senzillesa en el tracte i alhora amb una gran cultura, el pare Hilari creia que “l’humanisme ens pot ensenyar, no a predicar sinó a debatre, al marge de la fe de qui parla o escolta”.

Com va escriure Joaquim Nadal (Avui, 20 d’agost de 2018), “Raguer es va fer historiador, cansat de l’adoctrinament del llibre de batxillerat d’història d’Espanya dels primers anys quaranta, d’un espanyolisme doctrinari i tronat, i després de degustar unes lectures d’Història de Catalunya de Ferran Soldevila”. I per això Joaquim Nadal acabava el seu article definint Raguer com “un monjo savi”. 

Vaig veure per última vegada el pare Hilari (a la infermeria de Montserrat), el dia 11 de setembre, abans de la missa que organitza la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat cada any, amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya. En una reunió de la Lliga, fa mesos, havíem pensat oferir al pare Hilari que presidís l’Eucaristia a Santa Maria del Mar. Després, degut a la pandèmia, la missa es va fer a Montserrat. Jo mateix, el mes d’agost, com que el P. Hilari no podia presidir l’Eucaristia, li vaig oferir que fes l’homilia, però ja no es trobava amb forces.  

Home intel·ligent, amb un fi sentit de l’humor i amb una conversa agradable molt interessant, doctor en Dret i llicenciat en Teologia Bíblica, el pare Hilari Raguer ha estat un home d’una gran cultura i alhora, un monjo senzill i humil, fidel a la pregària i al servei que li era encomanat.

Cinquè diumenge del Temps de la Creació

4 d’octubre. 5è diumenge del Temps de la Creació i festivitat de Sant Francesc d’Assis. Avui clou el Temps per la Creació, una iniciativa ecumènica. Ens hi sumem amb #6Pregàries.  Avui 6 “Càntic de les criatures”. Celebrem  #SeasonOfCreation  #TempsCreació fins el 4 d’octubre @JusticiaiPau @MCMC_es @SeasonCreation 6/6