Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat
Missa en la Diada Nacional de Catalunya - 11 de setembre de 2022
Homilia del P. Josep Maria Soler
Diumenge 24 d. l’a. – C Ex32, 7-11.13-14; 1Tm 1, 12-17; Lc 15, 1-32
Germans i germanes estimats, que us heu aplegat en aquesta bellíssima basílica de Santa Maria del Mar en la Diada Nacional de Catalunya.
He de dir que em fa impressió pensar
que estem continuant una tradició que arrenca el 1886 per pregar en aquest dia
pels patriotes catalans difunts que han lliurat la seva vida al servei de
Catalunya i per pregar, també, pel present i el futur del nostre Poble.
Agraeixo a la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, organitzadora
de l’acte des del 1899, que enguany m’hagi invitat a presidir l’Eucaristia de
la Diada.
Voldria proposar-vos d’aturar-nos en
tres paraules que hem sentit en aquesta celebració.
La primera és perdó. L’hem trobada d’una manera explícita en la primera lectura,
en el salm responsorial i en la carta de sant Pau. I d’una manera implícita en
l’evangeli. Déu, que és tot amor, perdona el poble acampat al peu de la
muntanya del Sinaí, tot i haver-li estat greument infidel, fins al punt d’adorar
un vedell d’or. Moisès demana perdó
en nom de tots i Déu, ric en misericòrdia,
els perdona i refà la seva aliança d’amistat amb ells. Sant Pau ens ha explicat
com ell mateix injuriava Jesucrist i perseguia els cristians. Però la gràcia de
Déu i l’amor de Jesucrist li atorgaren el perdó tot mostrant-li la grandesa de la paciència divina. A l’evangeli,
la moneda i l’ovella perdudes [i el fill petit que havia marxat de casa] eren
figura de tots els qui s’allunyen de Déu. Déu, però, no el deixa a la seva
sort, sinó que, respectant la seva llibertat, fa tot el que pot per retrobar-los
i mostrar-los el seu amor. En el salm responsorial, tots nosaltres, com Moisès
en nom del poble al peu del Sinaí, expressàvem la nostra petició de perdó confiada
per les nostres infidelitats personals i col·lectives al Déu que estima tant i que no menysprea mai un cor penedit. Déu sempre ens espera amb amor.
La primera paraula era “perdó”. La
segona és alegria. L’evangeli
parlava de l’alegria de Déu quan retroba el qui s’ha apartat d’ell. Ho ha
repetit dues [tres] vegades. La dona que s’alegra de la moneda trobada, el
pastor que s’alegra de l’ovella retrobada, [el Pare que s’alegra del fill
retrobat], són imatges de Déu que busca i espera amb el cor obert. No ens ha
d’estranyar. Déu estima entranyablement cada persona i vol el seu bé. Es dol
quan ens apartem d’ell i s’alegra quan tornem a ell, sense que li calguin
explicacions de disculpa, [com hem vist a l’evangeli del fill retornat]. Déu estima,
acull, perdona, s’alegra, torna a refer l’amistat. [Jesús feia servir cinc
verbs per descriure l’amor de Déu representat pel pare de la paràbola: el veié, es commogué, corregué (és Déu
qui corre per sortir a l’encontre del qui l’ha abandonat), se li tirà al coll, el besà.] Això és el que Déu fa amb nosaltres
cada vegada que tornem a ell. Procurem,
doncs, alegrar Déu corresponent a la seva amistat, a l’aliança que va fer amb
cadascun de nosaltres en el el baptisme. I siguem testimonis de l’alegria que
Déu infon en nosaltres per mitjà de la fe i de fer el bé.
La primera paraula era “perdó”, la
segona “alegria” (l’alegria de Déu!). I la tercera paraula en la qual em volia
aturar una mica és pàtria. Prové de
la pegaria inicial de la nostra celebració, quan hem invocat la gràcia de Déu
sobre las nostra pàtria, els seus governants i els seus ciutadans (cf. Missal
Romà, 1990. Misses per la Societat civil, 17, p. 885). La pàtria no la triem,
ens és donada en néixer com una realitat espiritual. En la reflexió cristiana,
l’amor a la pàtria és una concreció del manament que diu: estima els altres com a tu mateix (Mt 12, 29; cf. Catecisme, 2199).
Conseqüent amb això, el concili Vaticà II digué “que els ciutadans cultivin,
magnànimament i amb lleialtat, l’amor a la pàtria”, prenent, però, “sempre en
consideració el bé de la família humana” (Gaudium et spes, 15). “L’amor i el
servei a la pàtria formen part del deure de gratitud” envers els avantpassats
“i de l’ordre de la caritat” envers els conciutadans actuals (cf. Catecisme,
2239).
La realitat espiritual que és la
pàtria està formada per diversos elements: unes persones que constitueixen un
poble que té unes institucions, una geografia, una història, una llengua, una
cultura. Els cristians, juntament amb els altres connacionals, hem de ser
corresponsables en la recerca del bé comú d’aquesta realitat que és la pàtria,
des del moment que el compromís cívic és part integrant de la vida dels
deixebles de Jesucrist.
Per
això, els cristians hem de treballar per créixer cada dia com a poble, unit en
allò que és fonamental i plural en la diversitat d’opcions manifestades
lliurement segons els valors i els processos democràtics. Hem de treballar per
una societat justa i una convivència serena, per una economia equilibrada, per
tal que tothom pugui trobar una feina digna. Hem de treballar, també, per
protegir ecològicament l’espai natural del nostre país i transmetre a les
generacions futures una natura neta i sana. Hem de treballar per conèixer,
nosaltres mateixos i les noves generacions, la història del nostre poble i l’aportació
que ha fet al conjunt dels altres pobles. Hem de conrear amorosament la llengua
i parlar-la amb correcció; hem de conèixer la nostra rica literatura, que,
juntament amb la història, ha forjat l’ànima del nostre poble. Hem de conèixer
i enriquir els diversos àmbits de la cultura catalana i del folklore dels
nostres pobles que són expressió de la nostra identitat.
Estimar
la pàtria, no és sols un sentiment, és un compromís que cal dur a terme segons
les possibilitats de cadascú. Estimar la pàtria és buscar el millor pels seus
ciutadans, és afavorir que es puguin resoldre els conflictes per mitjà d’un
diàleg sincer pensant en el bé comú i és, també, decidir el futur col·lectiu
per mitjà de processos democràtics i pacífics.
Enguany celebrem el 75è. aniversari
de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat. Aquelles festes
participades d’una manera entusiasta per la gent d’arreu de Catalunya i la
celebració central de Montserrat (extraordinària des de molts punts de vista),
van ser un acte d’amor a Santa Maria i a la Pàtria després d’una persecució
religiosa i d’una guerra fratricida i amb una dictadura que no respectava la
pluralitat i els valors democràtics ni la identitat del nostre poble.
Ara, 75 anys després, donem gràcies
a Déu per tot el que van suposar aquelles festes i agraïm l’esforç de tanta
gent que hi va treballar amb esperit cristià, patriòtic, de retrobament i reconciliació.
Actualment, en un context molt diferent tant a nivell religiós com social,
encara podem aprendre algunes lliçons d’aquella efemèride. N’esmento breument
quatre:
-
la primera, que els cristians tinguem sempre la Mare de Déu com a model de
seguiment de Jesucrist i de vida cristiana;
-
la segona, que treballem per una Església (pastors i fidels) arrelada al País i
a la seva cultura, servidora dels petits i dels pobres;
-
la tercera, que des de la diversitat d’opcions sapiguem treballar units en allò
que més convé al nostre poble;
-
la quarta lliçó, que l’amor a Catalunya ens faci superar les divisions i els
conflictes per mitjà d’un diàleg franc i respectuós (segons allò que demanem en
la Visita de Torres i Bages: “traieu de Catalunya l’esperit de discòrdia i
ajunteu tots els seus fills amb cor de germans”).
Santa Maria del Mar, Rosa d’abril i
estel de Montserrat, Senyora de la Mercè, Mare de l’Església, Germana Gran de
la humanitat, mireu el poble català que us invoca i us té per patrona i
intercediu per ell davant el vostre Fill Jesucrist.
11
setembre 2022
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada