GRUP DE PROMOCIÓ I DEFENSA DELS DRETS HUMANS I DELS DRETS DELS POBLES - ESGLÉSIA I PAÍS

Informació d'entitats compromoses amb la fe i el país: Grup Sant Jordi de promoció i defensa dels Drets Humans, Lliga Espiritual Mare de Déu de Montserrat...

dilluns, 10 de juny del 2019

“Carrasco i Formiguera va dir que es podia ser catòlic i republicà”

Detin­gut per Primo de Rivera, se li va fer un judici a la carta, jus­ta­ment per apli­car-li la màxima repressió política
Franco el va fer afu­se­llar; era un per­so­natge incòmode perquè era catòlic i estava, com el PNB, a l’altre bàndol
La Lliga Espi­ri­tual de la Mare de Déu de Mont­ser­rat ha vol­gut res­ca­tar de l’oblit el polític repu­blicà, cata­la­nista i catòlic Manuel Car­rasco i For­mi­guera, un dels fun­da­dors d’Unió Democràtica de Cata­lu­nya. Fidel repu­blicà, va ser afu­se­llat pel règim de Franco el 1938, però abans havia estat per­se­guit pels anar­quis­tes i comu­nis­tes pel fet de ser catòlic. La Lliga Espi­ri­tual con­si­dera que en un moment polític i social com el que estem vivint és adi­ent recu­pe­rar la memòria d’aquest per­so­natge cab­dal en la història de Cata­lu­nya.

Per què la Lliga creu que avui cal recu­pe­rar la figura de Car­rasco i For­mi­guera?
Car­rasco i For­mi­guera és espe­cial i interes­sant perquè en una època en què als catòlics els cos­tava ser repu­bli­cans, en què l’Església estava una mica tan­cada en si mateixa i en què les estratègies inde­pen­den­tis­tes oscil·laven, en algun cas, en una forma sem­blant al Sinn Féin irlandès, trenca tots els esque­mes i ens diu que es pot ser catòlic i fer­vo­ro­sa­ment repu­blicà, que es pot ser cata­la­nista i inde­pen­den­tista acon­se­guint un entorn favo­ra­ble, i que la Doc­trina Social de l’Església es pot apli­car en la vida econòmica i social de les soci­e­tats democràtiques, fent-ho, com recorda el pare Hilari Raguer, no des d’un par­tit catòlic sinó des d’un par­tit de catòlics, i ente­nent que la plu­ra­li­tat política dels catòlics no només és pos­si­ble sinó que és necessària. Amb aquest mis­satge Car­rasco i Unió Democràtica s’avançaven al que vint o trenta anys després vin­dria a Europa.
La con­ferència que ha fet aquesta set­mana a l’Ate­neu Bar­ce­lonès es titu­lava ‘Els orígens del seu com­promís: Car­rasco i For­mi­guera i la Lliga Espi­ri­tual’.
Car­rasco arriba a la Lliga Espi­ri­tual en un moment molt espe­cial, no només per a la història de Cata­lu­nya sinó per a la història mun­dial. El 1916 s’estava en plena Pri­mera Guerra Mun­dial, començava a ges­tar-se la Revo­lució Russa, hi va haver la gran vaga gene­ral espa­nyola, l’assem­blea de par­la­men­ta­ris, la cam­pa­nya per l’auto­no­mia... Els dos anys que Car­rasco i For­mi­guera va ser secre­tari de la Lliga Espi­ri­tual de la Mare de Déu de Mont­ser­rat van ser un període deci­siu de la història de Cata­lu­nya i la història uni­ver­sal.
La Lliga Espi­ri­tual va néixer sota l’aixo­pluc del bisbe Tor­ras i Bages.
Cal des­ta­car una cosa: de les ins­ti­tu­ci­ons sor­gi­des del cata­la­nisme històric, que al llarg dels temps ha estat seve­ra­ment repri­mit i per­se­guit, a la Lliga Espi­ri­tual de la Mare de Déu de Mont­ser­rat li cor­res­pon la meda­lla de bronze, un mèrit impor­tant. La d’or seria per a l’Orfeó Català i la de plata per al Cen­tre Excur­si­o­nista de Cata­lu­nya. La Lliga Espi­ri­tual neix sota la direcció i ins­pi­ració espi­ri­tual i patriòtica del bisbe Tor­ras a par­tir de la visita espi­ri­tual de la Mare de Déu de Mont­ser­rat. En un moment en què l’Estat espa­nyol vol inci­dir en la forma de creure dels cata­lans, la Lliga rei­vin­dica una Església pro­pera, no una Església de les jerar­quies, sinó una Església que parli als seus cre­ients amb la seva llen­gua...
Quan Car­rasco va ser secre­tari de la Lliga es va fer càrrec d’esde­ve­ni­ments impor­tants com els actes de la mort del bisbe Tor­ras i la divul­gació del Congrés Litúrgic de Mont­ser­rat (1915), que havia donat molta importància a l’ús de la llen­gua ver­na­cle en les cele­bra­ci­ons.
Aquell congrés va ser molt impor­tant perquè cal tenir en compte que fins ales­ho­res la llen­gua d’ús litúrgic era el llatí. La Lliga va intro­duir en els cants, en els salms, en deter­mi­na­des ora­ci­ons, la llen­gua cata­lana; cosa que, per cert, va pro­vo­car un inci­dent impor­tant amb el Bis­bat de Bar­ce­lona. Però tan impor­tant com apro­par-se al cre­ient en una llen­gua que enten­gui, també era impor­tant dig­ni­fi­car la litúrgia i dig­ni­fi­car la vida par­ro­quial. I a aques­tes tres coses a casa nos­tra se’ls va donar un impuls impor­tant durant l’estada de Car­rasco a la Lliga Espi­ri­tual.
També es va encar­re­gar de la inau­gu­ració del Rosari Monu­men­tal...
El Rosari Monu­men­tal són tots els mis­te­ris que hi ha camí de la cova, a Mont­ser­rat. Quan Car­rasco era secre­tari de la Lliga la junta va cul­mi­nar el con­junt. I va cul­mi­nar-lo en un sen­tit al·legòric i simbòlic fona­men­tal perquè li va cor­res­pon­dre fer el mis­teri de la Resur­recció de Jesu­crist. En un text molt bonic de Prat de la Riba s’asso­cia la idea de resur­recció de Jesu­crist amb la idea de resur­recció de Cata­lu­nya, que no deixa de ser el mateix plan­te­ja­ment que l’Aberri Eguna del Par­tit Naci­o­na­lista Basc: amb Jesús res­sus­ci­ten les pàtries. Aquest és el mis­satge de la Lliga Espi­ri­tual en la cul­mi­nació del Rosari Monu­men­tal i l’últim mis­teri.
Amb l’ajuda d’alguns intel·lec­tu­als, Car­rasco va voler que la Lliga no es limités a ser una asso­ci­ació “pie­tosa”, sinó que fos una enti­tat catòlica i cata­la­nista.
Ale­xan­dre Galí explica molt bé aquest canvi de para­digma: el d’una enti­tat dels anys deu del segle XX que es plan­teja pas­sar de ser només una enti­tat pie­tosa (que resa el rosari, que assaja els cants, que té una missa set­ma­nal, que recorda els morts de l’11 de setem­bre, que va a fer les visi­tes ritu­als) a –sense dei­xar de ser pie­tosa– començar a dia­lo­gar com a catòlics i cata­la­nis­tes amb la resta de la soci­e­tat cata­lana. Aquest canvi, que ve a dir que els catòlics cata­la­nis­tes tenen un mis­satge per al con­junt del país, es dona durant el període de la junta a la qual per­ta­nyia Car­rasco i és el que ell voldrà expli­car a la soci­e­tat a par­tir de l’any 1932.
Va topar amb l’opo­sició de l’Estat.
Sem­pre. Ja l’any 1917 hi va haver un con­flicte amb el bisbe Reig, que recorda molt el que pas­sa­ria anys després amb el bisbe Mar­celo González. Per dir-ho d’una manera: es va tro­bar un bisbe de Bar­ce­lona que anava a fer car­rera, que volia dir tenir a l’Espa­nya d’Alfons XIII el beneplàcit de la monar­quia i de les clas­ses domi­nants. La Lliga, amb les deman­des que li va fer en relació amb la llen­gua, hi va topar de front. Va ser un con­flicte de cre­ients cris­ti­ans con­tra la jerar­quia catòlica, cosa que, en aque­lla època, va ser molt res­se­nya­ble, molt impor­tant.
La Lliga Espi­ri­tual va fer una assem­blea amb el títol ‘L’afir­mació cris­ti­ana i el pro­blema de Cata­lu­nya’, i Car­rasco va ser qui va lle­gir les con­clu­si­ons. Aquí començaria la seva car­rera política.
L’assem­blea va coin­ci­dir amb la cam­pa­nya per l’auto­no­mia de Cata­lu­nya a la fi de la Pri­mera Guerra Mun­dial. Des de Cata­lu­nya es va creure que amb la fi dels impe­ris cen­trals era el moment de recu­pe­rar poder polític després d’haver tin­gut l’experiència de la Man­co­mu­ni­tat. La Lliga Espi­ri­tual va creure que els catòlics tenien alguna cosa a dir en el futur del seu país i van fer l’assem­blea. Es van reu­nir al matí a la Mercè, al cos­tat de Capi­ta­nia, i a la tarda, a Santa Anna. A mi em sem­bla que mol­tes de les con­clu­si­ons que va lle­gir Car­rasco eren les seves pròpies idees. Una, que la pàtria dels cata­lans és Cata­lu­nya; una altra, que el cas de Cata­lu­nya s’havia de resol­dre sota l’empara del dret, i la ter­cera, que Cata­lu­nya havia de ser una ciu­tat viva, lliure per desen­vo­lu­par-se com a soci­e­tat moderna, indus­trial...
Donava molta importància al dia a dia..., a l’escola en català, per exem­ple.
Sí. A l’assem­blea també va rei­vin­di­car l’ense­nya­ment en català i el dret de la llen­gua cata­lana dins l’Església, i també la cata­la­nit­zació pública de la ciu­tat de Bar­ce­lona, cosa que després va impul­sar sent ja regi­dor de l’Ajun­ta­ment, pri­mer a les llis­tes de la Lliga Regi­o­na­lista i, després, des de les files d’Acció Cata­lana.
Va estar a la Lliga Regi­o­na­lista però la va anar dei­xant per monàrquica. No tenia un bon con­cepte dels Bor­bons.
Doncs no. Car­rasco era un admi­ra­dor de Prat de la Riba, però la Lliga de l’any 1920 no era la de l’any 1916 o 1917 (Prat de la Riba va morir l’any 1917). La Lliga Regi­o­na­lista als anys vint tenia tot el poder polític a Cata­lu­nya, qua­dres de pri­mer nivell, una edi­to­rial i un diari, però es deba­tia entre dos con­cep­tes: cons­truir Cata­lu­nya, per un cantó, i inter­ve­nir en la vida política espa­nyola, per un altre: cons­truir Cata­lu­nya a par­tir de la Man­co­mu­ni­tat o par­ti­ci­par en la política d’Espa­nya i inten­tar moder­nit­zar la monar­quia. Aquesta dialèctica va frac­tu­rar la Lliga i Car­rasco se’n va allu­nyar perquè era dels par­ti­da­ris de cons­truir Cata­lu­nya i no donar suport a la con­tinuïtat de la dinas­tia borbònica, que va ser pel que va optar la direcció del par­tit.
Va ser detin­gut per Primo de Rivera, però ja havia estat detin­gut per la publi­cació ‘L’Este­vet’, de la qual era l’ànima.
Sí, va anar empal­mant pro­ces­sos... i –això ho hau­ria d’estu­diar algun advo­cat!– s’intu­eix, en les cir­cumstàncies de severa repressió a l’inici de la Dic­ta­dura de Primo de Rivera, que se li fa un judici a la carta, jus­ta­ment per apli­car-li la màxima repressió política i el màxim càstig pos­si­ble, fins a l’extrem que ell, que té un delicte d’opinió, es passa més de la mei­tat de la pena en un cor­rec­ci­o­nal de Bur­gos, amb els pre­sos amb penes més dures. Va ser un càstig a una per­sona que havia fet crítiques molt dures a la monar­quia, a la Lliga Regi­o­na­lista i a l’exèrcit. L’any 1921 ja va veure que les seves idees li podien cos­tar car. El seu és un exem­ple heroic, perquè Car­rasco, que havia estu­diat als jesuïtes, estava pre­des­ti­nat a ser un bon dipu­tat de la Lliga, un bon advo­cat de la Lliga, era un bon pro­fes­si­o­nal i tenia recur­sos..., però va optar, per fide­li­tat al país i a la lec­tura que feia de l’Evan­geli, per una via que el va por­tar fins a la mort.
Mai va rene­gar del seu cato­li­cisme.
Sí. La seva con­dició de cre­ient era con­fiar més en l’Evan­geli que en l’Església; no par­lava ni de bis­bes ni de car­de­nals, sinó dels drets dels cre­ients i del poten­cial humanístic i trans­for­ma­dor que té l’Evan­geli. Eren cri­te­ris que fins 30 anys després, amb el Con­cili Vaticà II, no eren freqüents. Va ser un pre­cur­sor d’aque­lla democràcia cris­ti­ana que a par­tir de l’any 1945 cons­tru­eix, amb libe­rals i soci­al­demòcra­tes, l’Europa del benes­tar.
Franco el va afu­se­llar el 1938 a Bur­gos. Com és que no es va poder atu­rar?
La República va tenir acci­ons huma­nitàries però Franco no. Car­rasco era molt incòmode per al règim perquè ell era un catòlic que, com el PNB, estava a l’altre bàndol. No se li va per­do­nar. No se li va per­do­nar estar al lloc con­trari d’on el règim creia que s’havia d’estar i, a més, ell havia estat molt dur amb l’exèrcit i amb els falan­gis­tes, a qui va arri­bar a qua­li­fi­car de micos. El coman­da­ment que comu­ni­cava les penes de mort a Franco, Martínez Fuset, ja havia par­ti­ci­pat en el seu procés l’any 1923.
També havia sigut dur amb la República Espa­nyola, a qui acu­sava d’haver-se vol­gut treure de sobre el pro­blema català.
Ell ente­nia que el que garan­teix la lli­ber­tat i la dig­ni­tat de les per­so­nes i les soci­e­tats és la república. Però la seva república era la cata­lana. Ell, que havia cons­pi­rat amb repu­bli­cans espa­nyols per ender­ro­car la monar­quia els anys 1930-1931, va creure que d’aquesta cama­ra­de­ria en sor­ti­ria un cosa dife­rent del que va ser. Deia que la monar­quia borbònica havia creat Espa­nya i que des­a­pa­re­guda la monar­quia el joc de car­tes can­vi­ava. I no. L’any 1931 Cata­lu­nya va apro­var el seu esta­tut, que, a banda de tenir un sis­tema fede­ral de finançament i bones com­petències reco­nei­xia dues coses: una, que Cata­lu­nya era un estat i que aquest estat seria esta­blert a par­tir del dret a l’auto­de­ter­mi­nació dins de la República Espa­nyola. Aquest va ser el pro­jecte que Car­rasco va defen­sar el 10 de juny de l’any 1932 a les Cons­ti­tu­ents. Es va que­dar sol defen­sant la volun­tat del poble. Per això fins l’any 1936 ell va creure que l’Esta­tut era incons­ti­tu­ci­o­nal, perquè si s’havia esta­blert aquest esta­tut a par­tir de dema­nar l’opinió del poble i aquesta opinió no havia estat res­pec­tada volia dir que no s’havien com­plert per part de la República Espa­nyola les matei­xes nor­mes que la República Espa­nyola havia esta­blert.
És veri­tat que en ser afu­se­llat va morir dient ‘Visca Cata­lu­nya lliure’?
Va tenir temps d’enco­ma­nar-se a Jesu­crist: “Jesús, Jesús, Jesús...” i dir “Visca Cata­lu­nya lliure!”, i caure aba­tut per les bales. Amb dig­ni­tat.

El catalanisme


Doctor en història contemporània, Lluís Duran està especialitzat en història del catalanisme. Ha estudiat l’organització juvenil Palestra (Organització Nacional de la Joventut Catalana 1930-1938) i l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana (APEC), fundada el 1898. És membre de la junta d’Òmnium Cultural, del consell de redacció de la ‘Revista de Catalunya’ i de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. Ha publicat ‘Breu història del catalanisme’ i ‘Història del catalanisme’ (Publicacions de l’Abadia de Montserrat), i ara està acabant la biografia política de Carrasco i Formiguera, del qual ha parlat aquesta setmana amb el monjo Hilari Raguer a l’Ateneu Barcelonès.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada