El teòleg Wilhem Danca denuncia la instrumentalització de la religió en el conflicte d’Ucraïna

Les esglésies ortodoxes tensionades i dividides davant el conflicte.

Crònica de la celebració a Barcelona de la segona edició de la Tribuna Joan Carrera. El convidat ha estat el filòsof i teòleg, Wilhem Danca, degà de la Facultat de Teologia de Bucarest i un expert en la diversitat religiosa de l’est d’Europa. Destaquem alguns arguments de la seva intervenció.

 L’evolució del fet religiós a la Rússia post-soviètica

Després de l’intent soviètic d’eradicar la religió de la vida pública en tota la seva àrea d’influència i després de la dissolució de l'URSS, l'Església russa es va anar tornar cada cop més conservadora. Els partits polítics i les comunitats culturals nacionalistes d'extrema dreta, antisemites i neo-comunistes han imposat a l'Església russa una visió autista. L'ortodòxia russa veu perills a tot arreu que amenacen la integritat nacional. Consideren cada reformador rus com un espia al servei d'Occident. La fusió entre els objectius dels partits dominants i els interessos de l'Església Ortodoxa Russa ha provocat un intent de substituir el marxisme per l'ortodoxisme. Les justificacions metafísiques o bíbliques de la guerra d'Ucraïna plantejades en els discursos públics del patriarca Ciril I o en els de Putin, són una prova que l'ortodòxia s'ha convertit en ortodoxisme nacionalista.

La bretxa entre l'Església russa i el poble rus és cada cop més gran i per això la indiferència religiosa ha assolit els nivells màxims. Actualment, al voltant del 60% dels russos es bategen, però la pràctica religiosa no supera el 2%. Rússia està molt més secularitzada que Alemanya o Itàlia.

Les especificitats d’Ucraïna

La situació a Ucraïna és lleugerament diferent. Segons una enquesta del 2019, d'una població de 44 milions, el 62,3% són ortodoxos, el 9,5% greco-catòlics, l'1,5% protestants, l'1,2% catòlics romans, el 8,9% cristians sense confessió, el 15,2% sense religió i el 0,6% d'altres religions, com ara musulmans, jueus i budistes. Els cristians ortodoxos són la majoria, però estan dividits en tres Esglésies. Dels 62,3% d'ortodoxos, un percentatge molt elevat (27%) no declara pertànyer a cap de les tres Esglésies ortodoxes ucraïneses. Entre els ortodoxos que declaren una afiliació religiosa, el 18,6% es reconeixen en l'Església Ortodoxa Ucraïnesa Autocèfala (Patriarcat Ecumènic de Constantinoble), el 2,3% en l'Església Ortodoxa Ucraïnesa (Patriarcat de Kíev), i el 13,6% en l'Església Ortodoxa Ucraïnesa (Patriarcat de Moscou). A Ucraïna, el cristianisme ortodox és similar al de Rússia, és a dir, és una qüestió d'identitat nacional amb una baixa participació activa en la vida de l'Església Ortodoxa Russa o Ucraïnesa.

Relacions Església-Estat

La política religiosa soviètica ha tingut tres tipus d'Església a l'URSS i a l'Europa de l'Est: les esglésies suprimides, com les esglésies greco-catòliques a Ucraïna i Romania; les esglésies integrades al règim, com ho van ser les esglésies ortodoxes a l'URSS, inclosa Ucraïna, Romania i Bulgària; i les esglésies tolerades com, per exemple, les Esglésies Catòliques Romanes, tant on eren majoritàries, com a Polònia i Hongria, com on eren minoritàries, com a Romania, Ucraïna i l'URSS.

Trenta anys després de la dissolució de l'URSS, el panorama eclesial de les antigues repúbliques soviètiques és diferent: ja no hi ha esglésies suprimides. Aquestes han estat re-fundades, però han aparegut ruptures dins de les Esglésies integrades, com a Ucraïna i a la República de Moldàvia. A Ucraïna hi ha tres Esglésies: l'Església Ortodoxa Ucraïnesa amb el Patriarcat a Kíev, l'Església Ortodoxa Ucraïnesa amb el Patriarcat a Moscou, que recentment va decidir trencar el vincle amb l'Església Ortodoxa Russa, i una Església Ortodoxa Ucraïnesa Autocèfala en comunió amb el Patriarcat Ecumènic de Constantinoble.

El Patriarcat de Moscou en conflicte canònic amb el Patriarcat Ecumènic

El 5 de gener de 2019, el patriarca ecumènic Bartomeu va signar el Tomos, el document patriarcal que reconeix l'autocefàlia de l'Església Ortodoxa d'Ucraïna.

Després de la signatura del Tomos, el metropolita Epifani, primat de l'Església Ortodoxa Autocèfala d'Ucraïna, va agrair al President d’Ucraïna la seva contribució a l'orientació proeuropea de la política ucraïnesa i, implícitament, a l'autorització canònica de l'Església Ortodoxa Autocèfala d'Ucraïna. El president d’Ucraïna va dir que “la creació de l'Església Ortodoxa Autocèfala d'Ucraïna és la garantia de la nostra independència. Aquest és el fonament de la nostra llibertat espiritual".

Tot això va irritar extraordinàriament les autoritats religioses i polítiques de Moscou. El Servei Federal de Seguretat de Rússia va crear els anomenats comitès mòbils d'iniciativa, per evitar el pas de les comunitats de fidels de l'Església Ortodoxa d'Ucraïna a la naixent Església Ortodoxa Autocèfala d'Ucraïna.

El Patriarcat de Moscou va enviar cartes a tots els primats de les Esglésies Ortodoxes autocèfales, demanant no reconèixer el sínode unificador de l'Església Ortodoxa i insistint que tots aquells que esdevenen membres de l'Església Ortodoxa d'Ucraïna són cismàtics. Diversos bisbes de les Esglésies Ortodoxes autocèfales s'han queixat de pressions, amenaces i campanyes d'intimidació per no reconèixer l'Església Ortodoxa d'Ucraïna. També va començar una campanya de difamació del patriarca Bartomeu amb qui l'Església Ortodoxa Russa va interrompre unilateralment la comunió eucarística.

La síndrome de Caín i la síndrome d'Estocolm

En el conflicte d'Ucraïna la prioritat no és la religió o la teologia, sinó el poder polític i militar. La religió s'utilitza com a arma ideològica. Segons Danca, en aquests casos podem parlar de la síndrome de Caín. De fet, Rússia i Ucraïna són territoris i poblacions germanes. I els conflictes entre germans són especialment persistents en el temps. L'ortodoxisme se sent amenaçat per dos perills: la influència negativa dels no-valors derivats de l'Occident decadent i la pèrdua dels territoris canònics de l'Església Russa. Per això el patriarca Ciril I es va involucrar en la preparació de la guerra donant suport a l'ortodòxia nacionalista com a nova ideologia.

Quina esperança podem albirar?

S'han de respectar les aspiracions d'Ucraïna a la integritat territorial i a l'autonomia política i religiosa. Tanmateix, la síndrome de Caín del poder polític de Rússia i la síndrome d'Estocolm del poder religiós moscovita fan creure que entrarem en una guerra de llarga durada.

Danca dubte que l'Església Ortodoxa Russa pugi fer alguna cosa per aturar la guerra fratricida amb Ucraïna. Situa l’esperança en un altre marc: “Crec que hi ha un Déu que pot salvar l'Església Ortodoxa Russa i Rússia. De la mateixa manera que Emmanuel, "Príncep de la pau" i "Déu amb nosaltres", va néixer a Betlem, no a Natzaret, així el Déu que salvarà el poble rus naixerà no a Moscou, sinó a l'exili, si no ha nascut ja. Només ens queda buscar-lo o trobar-lo. L'important és estar-hi preparats!”.

La 2a edició de la Tribuna Joan Carrera

El filòsof i teòleg romanès ha aplegat un auditori amb un centenar de persones procedents d’entitats cristianes de Catalunya i del País Valencià, moderat per la doctora en estudis literaris Meritxell Joan. La seva intervenció ha estat en italià i tots els assistents disposaven de la traducció al català. El diàleg posterior ha comptat amb la traducció consecutiva de Federica Biondi.

Entre els assistents la majoria dels presidents o directors de les entitats convocants, periodistes i responsables eclesials. A més del degà de la Facultat de Teologia Joan Torra també hi ha assistit el president de la Unió de Religiosos de Catalunya, Eduard Rey, el director adjunt de El Punt Avui, Carles Sabater, el delegat episcopal de Pastoral Social i caritativa de l’arxidiòcesi de Barcelona, Joan Costa, i el rector de la Sagrada Família, Josep Maria Turull.

En el torn de preguntes, s’ha aprofundit en la vivència de la fragmentació de les esglésies ortodoxes que es viu en la jerarquia però no tant a les bases i en la necessitat d’aprendre a viure junts des d’aquesta àmplia diversitat.

El degà de la Facultat de Teologia de Catalunya, Joan Torra, que ha presentat Wilhelm Danca ha remarcar la importància del diàleg entre la filosofis i la teologia ja que ambdues disciplines s’ajuden i es complementen, recordant la doble condició del ponent.

“Les entitats laicals reclamem un major protagonisme i la superació del clericalisme”

En la presentació de la Tribuna, Pere Fàbregues, president del Grup Sant Jordi, ha valorat com un signe d’esperança de l’Església catalana el fet que vint entitats eclesials hagin estat capaces de sumar sinèrgies. Esperança i vitalitat, en la línia d’Arrels cristianes de Catalunya, document emblemàtic que en els seus primers paràgrafs dona fe de la realitat nacional catalana. Així mateix, Fàbregues s’ha referit a les àmplies expectatives generades pel Sínode i ha reclamat que les entitats laics tinguin un major protagonisme en la vida eclesial, també en la presa de decisions a tots els nivells, ha fet una crida a superar el clericalisme.

La primera edició de la Tribuna Joan Carrera, amb el cardenal arquebisbe de Rabat Cristóbal López, va comptar amb l’adhesió i el suport de quinze entitats. Ara ja són vint les entitats i institucions eclesials que convoquen la iniciativa: Animaset, Consell de laics del Caputxins de Catalunya, Cristianisme al segle XXI, Cristianisme i Justícia, Effathà-cristiansdebase.cat, Equips de Pastoral de la Política i la Comunicació, El Pregó, Fundació Albert Bonet, Fundació Casa de Misericòrdia, Fundació Catalunya Religió, Fundació Centesimus Annus, Fundació Escola Cristiana de Catalunya, Fundació Joan Maragall, Fundació Pere Tarrés, Grup Cristià del Dissabte (País Valencià), Grup Sant Jordi de Defensa i Promoció dels Drets Humans, Justícia i Pau, Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat, Santa Anna – Hospital de Campanya i Unió de Religiosos de Catalunya. Destaca la participació del Grup Cristià del Dissabte del País Valencià, una entitat laïcal que reclama amb insistència l’ús del valencià a la litúrgia.

La iniciativa té un format de dinar col·loqui, amb l’objectiu de rememorar l’esperit, la trajectòria i l’obra de Joan Carrera, bisbe auxiliar de Barcelona i redactor del document Arrels cristianes de Catalunya. Pretén abordar la situació del cristianisme, les experiències de diàleg, la comunicació i la participació social per tal de potenciar la presència del fet religiós en la societat catalana. Se’n preveuen fer tres edicions l’any.