Detingut per Primo de Rivera, se li va fer un judici a la carta, justament per aplicar-li la màxima repressió política
Franco el va fer afusellar; era un personatge incòmode perquè era catòlic i estava, com el PNB, a l’altre bàndol
La Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat ha volgut rescatar de l’oblit el polític republicà, catalanista i catòlic Manuel Carrasco i Formiguera, un dels fundadors d’Unió Democràtica de Catalunya. Fidel republicà, va ser afusellat pel règim de Franco el 1938, però abans havia estat perseguit pels anarquistes i comunistes pel fet de ser catòlic. La Lliga Espiritual considera que en un moment polític i social com el que estem vivint és adient recuperar la memòria d’aquest personatge cabdal en la història de Catalunya.
Carrasco i Formiguera és especial i interessant perquè en una època en què als catòlics els costava ser republicans, en què l’Església estava una mica tancada en si mateixa i en què les estratègies independentistes oscil·laven, en algun cas, en una forma semblant al Sinn Féin irlandès, trenca tots els esquemes i ens diu que es pot ser catòlic i fervorosament republicà, que es pot ser catalanista i independentista aconseguint un entorn favorable, i que la Doctrina Social de l’Església es pot aplicar en la vida econòmica i social de les societats democràtiques, fent-ho, com recorda el pare Hilari Raguer, no des d’un partit catòlic sinó des d’un partit de catòlics, i entenent que la pluralitat política dels catòlics no només és possible sinó que és necessària. Amb aquest missatge Carrasco i Unió Democràtica s’avançaven al que vint o trenta anys després vindria a Europa.
La conferència que ha fet aquesta setmana a l’Ateneu Barcelonès es titulava ‘Els orígens del seu compromís: Carrasco i Formiguera i la Lliga Espiritual’.
Carrasco arriba a la Lliga Espiritual en un moment molt especial, no només per a la història de Catalunya sinó per a la història mundial. El 1916 s’estava en plena Primera Guerra Mundial, començava a gestar-se la Revolució Russa, hi va haver la gran vaga general espanyola, l’assemblea de parlamentaris, la campanya per l’autonomia... Els dos anys que Carrasco i Formiguera va ser secretari de la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat van ser un període decisiu de la història de Catalunya i la història universal.
La Lliga Espiritual va néixer sota l’aixopluc del bisbe Torras i Bages.
Cal destacar una cosa: de les institucions sorgides del catalanisme històric, que al llarg dels temps ha estat severament reprimit i perseguit, a la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat li correspon la medalla de bronze, un mèrit important. La d’or seria per a l’Orfeó Català i la de plata per al Centre Excursionista de Catalunya. La Lliga Espiritual neix sota la direcció i inspiració espiritual i patriòtica del bisbe Torras a partir de la visita espiritual de la Mare de Déu de Montserrat. En un moment en què l’Estat espanyol vol incidir en la forma de creure dels catalans, la Lliga reivindica una Església propera, no una Església de les jerarquies, sinó una Església que parli als seus creients amb la seva llengua...
Quan Carrasco va ser secretari de la Lliga es va fer càrrec d’esdeveniments importants com els actes de la mort del bisbe Torras i la divulgació del Congrés Litúrgic de Montserrat (1915), que havia donat molta importància a l’ús de la llengua vernacle en les celebracions.
Aquell congrés va ser molt important perquè cal tenir en compte que fins aleshores la llengua d’ús litúrgic era el llatí. La Lliga va introduir en els cants, en els salms, en determinades oracions, la llengua catalana; cosa que, per cert, va provocar un incident important amb el Bisbat de Barcelona. Però tan important com apropar-se al creient en una llengua que entengui, també era important dignificar la litúrgia i dignificar la vida parroquial. I a aquestes tres coses a casa nostra se’ls va donar un impuls important durant l’estada de Carrasco a la Lliga Espiritual.
També es va encarregar de la inauguració del Rosari Monumental...
El Rosari Monumental són tots els misteris que hi ha camí de la cova, a Montserrat. Quan Carrasco era secretari de la Lliga la junta va culminar el conjunt. I va culminar-lo en un sentit al·legòric i simbòlic fonamental perquè li va correspondre fer el misteri de la Resurrecció de Jesucrist. En un text molt bonic de Prat de la Riba s’associa la idea de resurrecció de Jesucrist amb la idea de resurrecció de Catalunya, que no deixa de ser el mateix plantejament que l’Aberri Eguna del Partit Nacionalista Basc: amb Jesús ressusciten les pàtries. Aquest és el missatge de la Lliga Espiritual en la culminació del Rosari Monumental i l’últim misteri.
Amb l’ajuda d’alguns intel·lectuals, Carrasco va voler que la Lliga no es limités a ser una associació “pietosa”, sinó que fos una entitat catòlica i catalanista.
Alexandre Galí explica molt bé aquest canvi de paradigma: el d’una entitat dels anys deu del segle XX que es planteja passar de ser només una entitat pietosa (que resa el rosari, que assaja els cants, que té una missa setmanal, que recorda els morts de l’11 de setembre, que va a fer les visites rituals) a –sense deixar de ser pietosa– començar a dialogar com a catòlics i catalanistes amb la resta de la societat catalana. Aquest canvi, que ve a dir que els catòlics catalanistes tenen un missatge per al conjunt del país, es dona durant el període de la junta a la qual pertanyia Carrasco i és el que ell voldrà explicar a la societat a partir de l’any 1932.
Va topar amb l’oposició de l’Estat.
Sempre. Ja l’any 1917 hi va haver un conflicte amb el bisbe Reig, que recorda molt el que passaria anys després amb el bisbe Marcelo González. Per dir-ho d’una manera: es va trobar un bisbe de Barcelona que anava a fer carrera, que volia dir tenir a l’Espanya d’Alfons XIII el beneplàcit de la monarquia i de les classes dominants. La Lliga, amb les demandes que li va fer en relació amb la llengua, hi va topar de front. Va ser un conflicte de creients cristians contra la jerarquia catòlica, cosa que, en aquella època, va ser molt ressenyable, molt important.
La Lliga Espiritual va fer una assemblea amb el títol ‘L’afirmació cristiana i el problema de Catalunya’, i Carrasco va ser qui va llegir les conclusions. Aquí començaria la seva carrera política.
L’assemblea va coincidir amb la campanya per l’autonomia de Catalunya a la fi de la Primera Guerra Mundial. Des de Catalunya es va creure que amb la fi dels imperis centrals era el moment de recuperar poder polític després d’haver tingut l’experiència de la Mancomunitat. La Lliga Espiritual va creure que els catòlics tenien alguna cosa a dir en el futur del seu país i van fer l’assemblea. Es van reunir al matí a la Mercè, al costat de Capitania, i a la tarda, a Santa Anna. A mi em sembla que moltes de les conclusions que va llegir Carrasco eren les seves pròpies idees. Una, que la pàtria dels catalans és Catalunya; una altra, que el cas de Catalunya s’havia de resoldre sota l’empara del dret, i la tercera, que Catalunya havia de ser una ciutat viva, lliure per desenvolupar-se com a societat moderna, industrial...
Donava molta importància al dia a dia..., a l’escola en català, per exemple.
Sí. A l’assemblea també va reivindicar l’ensenyament en català i el dret de la llengua catalana dins l’Església, i també la catalanització pública de la ciutat de Barcelona, cosa que després va impulsar sent ja regidor de l’Ajuntament, primer a les llistes de la Lliga Regionalista i, després, des de les files d’Acció Catalana.
Va estar a la Lliga Regionalista però la va anar deixant per monàrquica. No tenia un bon concepte dels Borbons.
Doncs no. Carrasco era un admirador de Prat de la Riba, però la Lliga de l’any 1920 no era la de l’any 1916 o 1917 (Prat de la Riba va morir l’any 1917). La Lliga Regionalista als anys vint tenia tot el poder polític a Catalunya, quadres de primer nivell, una editorial i un diari, però es debatia entre dos conceptes: construir Catalunya, per un cantó, i intervenir en la vida política espanyola, per un altre: construir Catalunya a partir de la Mancomunitat o participar en la política d’Espanya i intentar modernitzar la monarquia. Aquesta dialèctica va fracturar la Lliga i Carrasco se’n va allunyar perquè era dels partidaris de construir Catalunya i no donar suport a la continuïtat de la dinastia borbònica, que va ser pel que va optar la direcció del partit.
Va ser detingut per Primo de Rivera, però ja havia estat detingut per la publicació ‘L’Estevet’, de la qual era l’ànima.
Sí, va anar empalmant processos... i –això ho hauria d’estudiar algun advocat!– s’intueix, en les circumstàncies de severa repressió a l’inici de la Dictadura de Primo de Rivera, que se li fa un judici a la carta, justament per aplicar-li la màxima repressió política i el màxim càstig possible, fins a l’extrem que ell, que té un delicte d’opinió, es passa més de la meitat de la pena en un correccional de Burgos, amb els presos amb penes més dures. Va ser un càstig a una persona que havia fet crítiques molt dures a la monarquia, a la Lliga Regionalista i a l’exèrcit. L’any 1921 ja va veure que les seves idees li podien costar car. El seu és un exemple heroic, perquè Carrasco, que havia estudiat als jesuïtes, estava predestinat a ser un bon diputat de la Lliga, un bon advocat de la Lliga, era un bon professional i tenia recursos..., però va optar, per fidelitat al país i a la lectura que feia de l’Evangeli, per una via que el va portar fins a la mort.
Mai va renegar del seu catolicisme.
Sí. La seva condició de creient era confiar més en l’Evangeli que en l’Església; no parlava ni de bisbes ni de cardenals, sinó dels drets dels creients i del potencial humanístic i transformador que té l’Evangeli. Eren criteris que fins 30 anys després, amb el Concili Vaticà II, no eren freqüents. Va ser un precursor d’aquella democràcia cristiana que a partir de l’any 1945 construeix, amb liberals i socialdemòcrates, l’Europa del benestar.
Franco el va afusellar el 1938 a Burgos. Com és que no es va poder aturar?
La República va tenir accions humanitàries però Franco no. Carrasco era molt incòmode per al règim perquè ell era un catòlic que, com el PNB, estava a l’altre bàndol. No se li va perdonar. No se li va perdonar estar al lloc contrari d’on el règim creia que s’havia d’estar i, a més, ell havia estat molt dur amb l’exèrcit i amb els falangistes, a qui va arribar a qualificar de micos. El comandament que comunicava les penes de mort a Franco, Martínez Fuset, ja havia participat en el seu procés l’any 1923.
També havia sigut dur amb la República Espanyola, a qui acusava d’haver-se volgut treure de sobre el problema català.
Ell entenia que el que garanteix la llibertat i la dignitat de les persones i les societats és la república. Però la seva república era la catalana. Ell, que havia conspirat amb republicans espanyols per enderrocar la monarquia els anys 1930-1931, va creure que d’aquesta camaraderia en sortiria un cosa diferent del que va ser. Deia que la monarquia borbònica havia creat Espanya i que desapareguda la monarquia el joc de cartes canviava. I no. L’any 1931 Catalunya va aprovar el seu estatut, que, a banda de tenir un sistema federal de finançament i bones competències reconeixia dues coses: una, que Catalunya era un estat i que aquest estat seria establert a partir del dret a l’autodeterminació dins de la República Espanyola. Aquest va ser el projecte que Carrasco va defensar el 10 de juny de l’any 1932 a les Constituents. Es va quedar sol defensant la voluntat del poble. Per això fins l’any 1936 ell va creure que l’Estatut era inconstitucional, perquè si s’havia establert aquest estatut a partir de demanar l’opinió del poble i aquesta opinió no havia estat respectada volia dir que no s’havien complert per part de la República Espanyola les mateixes normes que la República Espanyola havia establert.
És veritat que en ser afusellat va morir dient ‘Visca Catalunya lliure’?
Va tenir temps d’encomanar-se a Jesucrist: “Jesús, Jesús, Jesús...” i dir “Visca Catalunya lliure!”, i caure abatut per les bales. Amb dignitat.
